Tensiones entre lo agrario y el turismo por la disputa en torno a la apropiación del territorio: escenario de emergencia de nuevos discursos ruralistas

Fa trenta anys, Camarero, Mazariegos i Rodríguez (1993) van sintetitzar els canvis en la conflictivitat social en els entorns rurals, cada vegada més multifuncionals. En aquell treball es dibuixaven els conflictes que, posteriorment, s’han anat succeint fins als nostres dies al voltant de dues dimensions: una de centrada en la relació entre el món rural i el global (en els àmbits productius i de la planificació); i una altra de fonamentada en la qüestió identitària, que estava canviant per una creixent heterogeneïtzació social de la mateixa ruralitat. Trenta anys després, l’esquema continua sent vàlid, però l’agudització del fenomen de la despoblació i d’alguns dels conflictes, així com la participació d’agents cada vegada més diversos i nous en aquests, n’han augmentat la complexitat. La intensificació del procés de desagrarització, que a principis dels noranta ja havia madurat la ruptura entre l’agricultura i l’economia rural i també entre l’agricultura tradicional i la industrial (Collantes Gutiérrez, 2007, p. 252), ha fet que el sector s’endinsi cap a un encreuament de camins en què l’activitat agrària desenvolupa tres sortides: la primera és la continuïtat de la producció industrial com a sector principal per a un conjunt de persones amb cada vegada menys pes (Molinero Hernando, 2006) que, en línia amb el que s’advertia en l’article esmentat, es troba a la defensiva, aglutinat corporativament sota interessos amb «accentuades diferències internes» (Camarero, Mazariegos i Rodríguez, 1993, p. 186), tal com, per exemple, s’evidencia en un estudi recent sobre les mobilitzacions del sector a la Comunitat Valenciana …