Com construeix el cinema una mirada tòxica del rural

El problema apareix quan els conflictes d’uns personatges es presenten com si revelaren la naturalesa de tota una forma de vida. La proximitat es transforma en vigilància; el coneixement mutu, en sospita; la comunitat, en control. A força de repetir aquesta associació, el rural esdevé un lloc del qual cal escapar o davant del qual convé estar alerta.

Eixam (Óscar Bernàcer, 2026) permet plantejar aquesta qüestió. La seua premissa presenta una comunitat aïllada que acull el protagonista i on el veïnat es cuida mútuament, però aquesta aparença utòpica amaga un revers perillós. La mateixa presentació del festival la recomana a qui pense que tota utopia acaba malament. A partir d’aquest plantejament —sense atribuir-li escenes o intencions que la sinopsi no permet verificar—, podem preguntar-nos quin imaginari reforça el pas de les cures a l’amenaça: fins a quin punt ens convida a desconfiar de la possibilitat d’organitzar una vida compartida fora dels marcs dominants? 

Un dels mecanismes d’aquesta mirada és situar l’espectador al costat de qui arriba de fora. Descobrim el poble amb els seus ulls, compartim el seu desconcert i interpretem els altres des de la seua vulnerabilitat. Si els habitants tenen menys espai per explicar-se, les seues formes de parlar, els silencis o els vincles poden convertir-se en signes d’hostilitat. La persona nouvinguda adquireix una biografia; el veïnat corre el risc de quedar reduït a una atmosfera.

As bestas (2022) ofereix un cas més complex. El conflicte entre una parella francesa i uns veïns s’articula al voltant d’una oferta per instal·lar aerogeneradors en terrenys comunals. Hi ha, per tant, interessos econòmics i possibilitats desiguals de decidir el futur. Una lectura crítica pot assenyalar que la força del thriller concentra l’atenció en la intimidació i la violència, mentre les condicions materials que alimenten el conflicte poden quedar en segon terme. Però també cal reconéixer que la pel·lícula introdueix aquestes condicions i permet discutir-les: reduir-la a una caricatura rural faria perdre part de la seua ambivalència. 

Un altre mecanisme és fer del paisatge una explicació del comportament. La distància, els camins, el bosc o la falta de gent poden funcionar com a recursos de tensió fins que sembla que l’aïllament produïsca, per si mateix, brutalitat. Això facilita una lectura que atribueix al territori problemes que també tenen causes socials: desigualtats, precarietat, relacions de poder o absència de serveis. Quan aquesta explicació s’imposa, la violència rural sembla una propietat del lloc, mentre la violència urbana sol poder llegir-se com un conflicte específic.

En Cerdita (2022), l’assetjament que pateix la protagonista connecta amb la pressió social i l’exposició davant dels altres. Carlota Pereda explica que el contrast entre un entorn agradable i la crueltat viscuda reforça el conflicte. Aquesta elecció pot alimentar la imatge del poble com a espai asfixiant, però també dona protagonisme a una experiència habitualment silenciada. La pregunta crítica és si interpretem aquesta violència com un problema concret de les relacions socials o com una confirmació que els pobles són intrínsecament intolerants.

La mirada tòxica es construeix també amb allò que queda fora de camp. Si veiem reiteradament rancors, secrets i agressions, però poques vegades les cures, l’humor, la cooperació o la capacitat d’organitzar recursos escassos, acabem disposant d’un imaginari desequilibrat. Pensem en les pràctiques relatades a la Mata: espais que tenen diferents usos, torns acordats i serveis sostinguts amb confiança i intel·ligència col·lectiva. Aquesta vida quotidiana conté tensions i decisions que també mereixen relat cinematogràfic.

Pel·lícules com Alcarràs mostren altres possibilitats: el treball, els vincles familiars i les pressions econòmiques permeten representar una ruralitat conflictiva i alhora plena de vida social. La participació de persones del territori en el repartiment contribueix a aquesta perspectiva situada.

La qüestió, doncs, és qui mira, des d’on mira i quina capacitat d’explicar-se concedeix a les persones filmades. Un cinema que reconega el món rural com a productor de coneixement pot mostrar les seues violències i contradiccions juntament amb els sabers que sostenen la convivència. Això exigeix donar als seus habitants una complexitat comparable a la que concedim als personatges urbans: desitjos, raons, desacords i capacitat de transformar el seu món.