Habitatge: el pols pendent amb les grans capitals

Les acampades pel dret a l’habitatge porten a les places una reclamació legítima: disposar d’una casa digna, amb un cost assumible i sense la por de perdre-la. Fan visible el malestar de qui veu com aquest dret queda fora del seu abast i reclamen una resposta de les institucions. La protesta converteix així una dificultat que sovint es viu en l’àmbit privat en una exigència col·lectiva.

El caràcter urbà d’aquestes mobilitzacions mereix atenció. Les grans ciutats els ofereixen una major visibilitat i capacitat d’influència, alhora que concentren una pressió residencial especialment intensa. Les dues circumstàncies poden explicar que les acampades es concentren en aquests espais. Però aquesta concentració també apunta a una dimensió del problema que rep menys atenció: la relació entre les dificultats d’accés a l’habitatge i un model territorial que acumula població, activitat i oportunitats en unes poques ciutats.

Les respostes polítiques se centren, sobretot, a alleujar la pressió residencial allà on ja es concentra la demanda. Actuar en aquests espais és urgent, però també cal intervenir sobre els factors que atrauen cada vegada més població cap a les grans ciutats. Sense aquesta perspectiva territorial, les polítiques d’habitatge deixen intacta una part de les causes del problema.

Resulta especialment cridaner que ni tan sols des de les posicions polítiques més compromeses amb el dret a l’habitatge s’incorpore amb prou força aquesta perspectiva. Parlem de regular els lloguers, ampliar el parc públic, limitar l’especulació immobiliària o controlar els allotjaments turístics. Mesures que són necessàries i urgents. Una part de la solució podria passar també per oferir alternatives residencials atractives en territoris sotmesos a una pressió immobiliària molt menor. Aquesta possibilitat, però, ocupa un lloc marginal en el debat.

Segurament, darrere d’aquesta absència hi ha un pressupòsit cultural profundament arrelat: el dret a l’habitatge s’interpreta, implícitament, com el dret a accedir a un habitatge allí on cadascú vol viure. I es dona per fet que la majoria de la població vol viure a les grans ciutats. Però, per què volem viure a les grans ciutats?

La pregunta és molt menys innocent del que sembla. Sovint interpretem les preferències residencials com el resultat de decisions individuals, quan en realitat estan profundament condicionades per les oportunitats que ofereix cada territori. La gent no tria únicament un habitatge: tria, sobretot, les possibilitats de vida que té al seu abast. Ocupació, serveis públics, universitats, transport, equipaments culturals, assistència sanitària, relacions socials i expectatives de futur. I bona part d’aquestes oportunitats es concentren en un nombre reduït de ciutats.

Fins i tot el turisme, que contribueix a incrementar la pressió residencial en nombrosos centres urbans, participa d’aquesta mateixa lògica de concentració. Les grans ciutats acumulen infraestructures, inversions, equipaments i centralitat simbòlica que les fan especialment atractives. Aquest atractiu és també el resultat de decisions polítiques i econòmiques sostingudes durant dècades, que han reforçat els avantatges de les grans ciutats.

Les dades sobre habitatge mostren amb claredat la dimensió territorial del problema. Segons el Cens de 2021 de l’INE, als municipis espanyols de menys de 1.000 habitants, un 33,3% dels habitatges estan buits, mentre que a les ciutats de més de 250.000 habitants aquesta proporció és del 7,5%. Naturalment, un habitatge buit no és necessàriament un habitatge disponible: pot estar deteriorat, bloquejat per qüestions hereditàries o senzillament fora del mercat. Però aquestes xifres evidencien un desequilibri extraordinari entre la distribució territorial del parc residencial i la de la demanda.

El desequilibri territorial tampoc no es limita als pobles menuts. Diversos estudis han documentat la pèrdua de població d’una part de les ciutats intermèdies espanyoles, amb una incidència més intensa en les situades fora dels principals espais metropolitans, especialment a l’interior i al nord-oest peninsular. L’envelliment i l’eixida de població jove cap a les grans ciutats debiliten aquests nuclis, malgrat disposar de serveis, equipaments i una estructura urbana consolidada. La concentració territorial deixa així una part de la xarxa de ciutats mitjanes amb dificultats per retenir població i activitat.

Aquesta contradicció ens porta al que considere el problema de fons: el model territorial de l’Estat i de les comunitats autònomes.

Durant dècades hem consolidat una estructura profundament centralitzadora, en què les principals inversions, les institucions, els centres de decisió, les infraestructures estratègiques i bona part dels serveis especialitzats tendeixen a concentrar-se en unes poques ciutats. I aquesta concentració genera un cercle que es retroalimenta: els recursos atrauen població, la població genera demanda de nous recursos i aquesta demanda justifica noves inversions que reforcen la centralitat de les mateixes ciutats.

Mentrestant, una part important del territori perd població, activitat econòmica i capacitat d’atracció. I no sols parlem dels municipis rurals més menuts. També moltes ciutats intermèdies, situades fora de les corones metropolitanes, veuen limitada la seua capacitat de desenvolupament per un model que tendeix a concentrar les oportunitats en uns pocs centres.

No podem continuar considerant aquesta distribució territorial com si fora el resultat inevitable de les preferències individuals o d’una suposada superioritat natural de les grans ciutats. És també una construcció política. I, com a tal, es pot transformar.

Això no implica proposar que les persones que tenen dificultats per accedir a un habitatge a Madrid o València hagen de marxar a viure a un poble. Seria una resposta injusta i simplista. Ningú no hauria de veure’s obligat a abandonar el seu entorn, les seues relacions o el seu projecte vital per poder disposar d’un habitatge digne. Però tampoc no podem donar per fet que la concentració urbana actual respon sempre a una elecció lliure. Quantes persones viurien en una ciutat intermèdia o en un municipi rural si hi trobaren oportunitats laborals, serveis i condicions de vida comparables?

La qüestió no és traslladar persones allí on sobren cases, sinó distribuir les oportunitats perquè viure fora de les grans ciutats siga una opció real.

Per això, les polítiques urgents d’habitatge són imprescindibles, però insuficients. Cal intervenir sobre els preus, ampliar l’habitatge públic, mobilitzar el parc residencial buit i evitar els usos especulatius que expulsen la població dels seus barris. Però, al mateix temps, necessitem una transformació molt més profunda de la manera d’organitzar territorialment els recursos públics.

Necessitem deixar de pensar exclusivament en clau urbana i començar a fer una veritable planificació territorial. Un model radicalment descentralitzat que distribuïsca institucions, ocupació pública, centres de coneixement, infraestructures, serveis i inversions entre una xarxa molt més àmplia de ciutats intermèdies i territoris rurals. Un model que no es limite a compensar els territoris que perden població, sinó que els reconega capacitat per acollir activitat, generar oportunitats i construir futurs desitjables.

Però cal assumir una qüestió que habitualment s’evita: descentralitzar no significa simplement portar nous recursos als territoris perifèrics, sinó també retirar centralitat, institucions i capacitat de decisió a les grans capitals. No podem pretendre revertir els desequilibris territorials mantenint intacta la concentració de poder que els ha generat. Redistribuir implica necessàriament que alguns territoris deixen d’acumular una part dels recursos i de les funcions que hui concentren.

I ací apareix probablement el principal obstacle polític. Les grans capitals no són únicament concentracions de població i activitat econòmica. Són també centres de poder polític, administratiu, mediàtic i empresarial, amb una enorme capacitat per condicionar les decisions dels governs estatals i autonòmics. La seua influència sobre les agendes públiques contribueix a presentar les seues necessitats com si foren les del conjunt del país. D’aquesta manera, allò que beneficia les grans ciutats es confon sovint amb l’interés general, mentre que les demandes dels territoris perifèrics queden relegades a l’àmbit de les polítiques compensatòries.

Per això, una política de descentralització real no podria limitar-se a anunciar inversions en municipis menuts o ciutats intermèdies. Hauria d’afrontar també la capacitat de les capitals per condicionar les prioritats territorials dels governs. I això suposaria un conflicte polític de primera magnitud, perquè les ciutats que han acumulat més recursos i poder difícilment acceptarien sense resistències perdre una part d’aquesta centralitat.

El gran repte d’un govern que decidira revertir el model territorial ultracentralista seria, precisament, sostenir aquest pols amb les grans capitals. No un enfrontament amb la ciutadania que hi viu, que també pateix les conseqüències de la concentració, sinó amb les estructures de poder i els interessos que contribueixen a reproduir-la.

Les acampades ens recorden que el dret a l’habitatge no pot continuar ajornant-se. Però també haurien de servir per obrir una reflexió més ambiciosa. Si continuem concentrant les oportunitats, els recursos i el poder en unes poques ciutats, continuarem concentrant-hi la demanda residencial i reproduint una part de les tensions que hui denunciem.

Construir més habitatges als llocs que concentren la demanda és necessari. Però també hem de transformar un model de país que fa cada vegada més difícil construir un projecte de vida fora d’aquests llocs.

Perquè resoldre el problema de l’habitatge exigeix polítiques residencials, però revertir les causes territorials que l’agreugen exigeix una cosa molt més difícil: disputar a les grans capitals la seua hegemonia sobre el model de país.